Història del tractament contra la malària
De la llegenda als tractaments moderns
La malària és més antiga fins i tot que l’ésser humà. Es creu que aquesta malaltia parasitària que ha acabat amb milions de persones podria haver afectat també els dinosaures. En aquest monogràfic ens endinsem en la història dels tractaments contra la malària partint de fotografies de la col·lecció personal d’objectes del coordinador del programa d’Malària d’ISGlobal, Quique Bassat.
QUIQUE BASSAT – PAU RUBIO
Fullet publicitari de quinina Grove’s Bromo que explica la llegenda peruana.
LA LLEGENDA PERUANA
Diu la llegenda que el primer tractament contra la malària va ser descobert per l’indígena peruà Pedro Leiva. Afligit de febres altes, es va endinsar a la selva andina i va anar a beure d’un estany. En notar que l’aigua tenia un gust amarg, es va adonar que el tronc d’un arbre de la quina havia caigut a l’estany. Al cap d’una estona, la febre havia remès.
Font: WWW.NCBI.NLM.NIH.GOV
ARTEMISIA ANNUA, UN
REMEI MIL·LENARI
Independentment del grau de veritat que pugui amagar la llegenda peruana, el cert és que la medicina tradicional xinesa disposa d’un remei des de fa més de 1.000 anys. Es tracta de la planta Artemisia annua, base d’uns dels tractaments usats en l’actualitat, les fulles de la qual es prenien en infusió.
FOTO: ARTEMISIA ANNUA / WIKIMEDIA COMMONS.
LA POLS DE QUINA
El tractament de la malària amb quinina està documentat des de fa més de 400 anys. Ja al segle XVII era habitual entre els missioners destinats a Amèrica del Sud tractar la malaltia per mitjà d’una pols que obtenien picant l’escorça de l’arbre de la quina.
Font: WWW.NCBI.NLM.NIH.GOV
Recipient de ceràmica utilitzat per emmagatzemar quina pols de quina. Foto: Quique Bassat
Il·lustració del llibre de Ricardo Palma que recull la llegenda Los polvos de la condesa.
LA LLEGENDA ESPANYOLA
Segons una altra llegenda, la quinina va arribar a Europa el 1638 gràcies a Francisca Enríquez de Rivera, comtessa de Chinchón i virreina del Perú. Després que els sagnats que li van practicar per tractar-la d’un episodi greu de “febres” resultessin totalment ineficaços, es va recuperar gràcies a una pols de quina arribada de Loja (actualment, a l’Equador).
Font: RICARDO PALMA, Los polvos de la condesa.
Cinchona
Malgrat que el cas de la comtessa de Chinchón pertany a la llegenda, el 1742 el botànic suec Carl Linnaeus, en homenatge a ella, va assignar el nom de “cinchona” (o “Chinchona”) al gènere al qual pertany l’arbre de la quina.
Recipient per emmagatzemar cinchona. Foto: Quique Bassat.
Segle XIX
El segle XIX va resultar decisiu pel tractament de la malària. Els farmacèutics Pelletier i Caventou van aconseguir aïllar la quinina i van regalar la patent a la humanitat, amb la qual cosa es va obrir la porta a la producció del medicament a escala molt més gran.
Recipient de clorhidrat de quinina de la marca Pelletier, Delondre et Levaillant. Foto: Quique Bassat.
DE LA POLS DE QUINA A LA
QUININA
La quinina va ser aïllada per primera vegada el 1820 pels farmacèutics francesos Pierre Pelletier i Joseph Caventou a partir de l’escorça de la quina. Pelletier i Caventou van donar el nom de “quinina” a la seva troballa i la van regalar a la humanitat, ja que van publicar el seu mètode sense patentar-lo.
Font: irwin w. Sherman. Drugs That Changed the World: How Therapeutic Agents Shaped Our Lives. CRC PRESS.
FORMULACIONS
MAGISTRALS
A la segona meitat del segle XIX van proliferar les formulacions magistrals o sui generis de quinina o dels seus derivats.
Preparat de quinina del segle XIX. Foto: Quique Bassat.
L’AIGUA TÒNICA
La pols de quina solia beure’s dissolta en aigua o en vi. El seu sabor era tan amarg que per millorar-lo es va estendre el costum d’afegir sucre o altres ingredients a l’aigua. Va ser així com va néixer l’aigua tònica, una beguda de preparació casolana fins que el 1858 un ciutadà anglès anomenat Erasmus Bond va crear la primera tònica comercial.
Font: WWW.SLATE.COM
Ampolla de tònica de la marca Swamp Chill and Fever. Foto: Quique Bassat.
GINTÒNIC CONTRA LA MALÀRIA
De la mateixa manera, la invenció del gintònic també està lligada a la quinina. El tractament i la prevenció de la malària va ser imprescindible per garantir la salut de l’imperi britànic a l’Índia i en altres regions tropicals. Obligats a prendre la seva dosi diària de quinina, entre els oficials de l’exèrcit britànic es va estendre el costum de barrejar-la amb gasosa i sucre, una combinació a la qual acabarien afegint ginebra per fer-la més apetitosa.
Fonts: WWW.SLATE.COM | WWW.JOTDOWN.ES
Foto: Imagen de pholies en Pixabay
ELS VINS QUINATS
Una cosa similar va passar amb els vins quinats. El costum de dissoldre la quinina en vi va portar a la producció comercial d’aquest tipus de begudes, que van viure el seu moment d’esplendor màxima a la fi del segle XIX i que es venien com tònics reconstituents per a tota la família.
Un dels més populars va ser Grove’s Chill Tonic, utilitzat per l’exèrcit britànic com a tractament preventiu de la malària en zones tropicals i producte supervendes a les llars del Regne Unit, on presumia a través de la publicitat de tornar nens i adults “grassos com porcs”.
LA QUININA HOLANDESA.
EL NOU MONOPOLI: CHARLES LEDGER
En el s. XIX, en ple apogeu del colonialisme, la quinina es va convertir en un producte cada vegada més cotitzat. Les grans potències europees buscaven sense èxit la manera de controlar la producció de la matèria primera per a fabricar l’antídot de la malària.
Coneixedor de la situació, l’aventurer Charles Ledger va veure en la quinina una oportunitat de sortir de la fallida. Ledger havia passat diversos anys recorrent l’Amèrica del Sud en una empresa extravagant: reunir un ramat d’alpaques i conduir-lo fins a Austràlia. Com a conseqüència d’això, recordava un bosc de magnífics arbres de quina a Bolívia.
De manera que va enviar el seu assistent, Manuel Incra Mamani, a la recerca d’aquell lloc. Després d’un lustre d’intents infructuosos, Incra Mamani va tornar amb llavors d’aquella espècie extraordinària. Ledger va intentar vendre-les a l’administració britànica sense èxit, i finalment només va aconseguir col·locar-les a un representant del govern holandès a un preu ridícul.
Holanda va sembrar les llavors a Indonèsia, on en poc temps va florir una plantació de tal productivitat i qualitat que va permetre deixar enrere tots els competidors i establir un autèntic monopoli del comerç de la quinina.
Font: Irwin W. Sherman. Drugs That Changed the World: How Therapeutic Agents Shaped Our Lives. CRC PRESS.
La malària en les guerres
Com si fossin un poderós exèrcit invisible, els paràsits del gènere Plasmodium causants de la malària han exercit un paper fonamental en la història militar, delmant tropes i causant sovint més baixes que l’exèrcit enemic. D’aquí la importància estratègica del tractament contra la malaltia.
Recipient utilitzat en la guerra de secessió per a l’emmagatzematge de quinina. Foto: Quique Bassat.
LA GUERRA DE SECESSIÓ NORD-AMERICANA
En el seu avanç cap al sud, les tropes del nord que es disposaven a travessar el riu Chickahominy van ser atacades per un enemic inesperat. El van batejar com “febre del “Chickahominy”, contra la qual, segons el testimoniatge que va deixar el coronel Wesley Brainerd, “no semblava haver-hi un altre antídot que la quinina en immenses quantitats”. Segons el coronel Brainerd, “l’exèrcit va perdre molts més homes a causa d’aquesta malaltia que per les bales de l’enemic” [1].
Durant la guerra de secessió es van comptabilitzar un milió de casos de malària entre les tropes[2]. Més del 22% dels soldats del nord que van requerir tractament mèdic van ser diagnosticats de malària[3].
La imatge mostra una de les cantimplores utilitzades pels soldats de l’exèrcit confederat per a guardar la quinina.
fonts: [1] Smithsonian Civil War: Inside the National Collection. Smithsonian Institution, 29 oct. 2013 – 368 páginas [2] BOLLET AJ. AN ANALYSIS OF THE MEDICAL PROBLEMS OF THE CIVIL WAR. TRANS AM CLIN CLIMATOL ASSOC. 1992;103:128-41. [3] Reilly RF. Medical and surgical care during the American Civil War, 1861–1865. Proceedings (Baylor University Medical Center). 2016;29(2):138-142.
LA I GUERRA MUNDIAL
La quinina va resultar determinant, una vegada més, durant la I Guerra Mundial, en la qual la malària va causar estralls. Es calcula que la malaltia va afectar més d’un milió i mig de soldats.[4]
En el transcurs de la guerra es van produir diverses epidèmies. La registrada a Macedònia va arribar a bloquejar el front durant tres anys. El 80% de les tropes franceses a la zona va requerir ingrés hospitalari com a conseqüència de la infecció. L’exèrcit britànic, que allí comptava amb una força mitjana de 124.000 soldats, va comptabilitzar 162.512 ingressos hospitalaris per malària, enfront dels 23.762 morts o desapareguts en combat, ferits o capturats per l’enemic.[5]
fonts: [4] Brabin, BJ. Malaria’s contribution to World War One – the unexpected adversary. Malaria Journal201413:497 | https://malariajournal.biomedcentral.com[5] Russell, Paul P., West Luther S., and Manwell, Reginald U.: Practical Malariology .Philadelphia: W. B. Saunders Co., 1946. (2) MacDonald, A. G.: Prevention of Malaria. In History of the Great War Based on Official Documents. Medical Services, Hygiene of the War, edited by W. G. Macpherson, W. H, Horrocks, and W. W. 0. Beveridge. London: His Majesty’s Stationery Office,: 1928, vol. II, pp. 189-238. Cit. en
LA II GUERRA MUNDIAL
“Aquesta serà una guerra llarga si per cada divisió que tinc enfrontant-se a l’enemic haig de comptar amb una segona divisió a l’hospital amb malària i una tercera convalescent d’aquesta malaltia debilitant!” (General Douglas MacArthur, 1943)
Indonèsia, on es concentrava el 90% de la producció de quinina del planeta, va ser envaïda pel Japó durant la II Guerra Mundial.
Mentrestant, els paràsits del gènere Plasmodium i els mosquits Anopheles, als quals els soldats americans es referien amb l’apel·latiu afectuós d’“Ann”, formaven un tercer bloc aliè als interessos de les potències aliades o de l’Eix.
Només a l’exèrcit dels Estats Units es registrarien uns 695.000 casos de malària durant la guerra.[6]Per aquest motiu, el desenvolupament de nous fàrmacs alternatius a la quinina es va convertir en un objectiu militar d’importància estratègica, per la qual cosa als Estats Units es va llançar a una campanya de recerca de nous antimalàrics sense precedents.
fonts: [6]Ognibene AJ, Barrett, O. Malaria: Introduction and Background. In: Internal Medicine in Vietnam (Vol II): General Medicine and Infectious Diseases. Ognibene AJ, Barrett O (eds.). Office of the Surgeon General, Center of Military History, U.S. Army; Washington, DC, 1982:271–278.
LA II GUERRA MUNDIAL:
L’ATEBRINA
En paral·lel, els aliats van decidir incrementar la producció de quinina a l’Amèrica Llatina i introduir la mepacrina com a tractament contra la malària. Coneguda amb el nom comercial d’Atebrin, la mepacrina era un medicament sintètic que havia estat aprovat en els anys 30. Els seus efectes secundaris i el seu sabor desagradable feien que molts soldats fossin reticents a la seva ingesta, malgrat que era obligatòria, per la qual cosa es van desenvolupar campanyes de conscienciació.
LA PRIMERA QUININA
SINTÈTICA
El 1944 William Doering i Robert Woodward van donar a conèixer un assoliment científic que s’havia perseguit durant molt de temps: la síntesi de la quinina en el laboratori.
No obstant això, malgrat l’entusiasme amb què va ser acollit l’anunci, la síntesi de Doering i Woodward era massa complexa com per a pensar en una producció comercial de quinina sintètica. A més de l’Atabrine, en el mercat aviat hi hauria altres alternatives millors.
font: Irwin W. Sherman. Drugs That Changed the World: How Therapeutic Agents Shaped Our Lives. CRC PRESS.
WILLIAM DOERING I ROBERT WOODWARD.
Caixa de sulfat de cloroquina Nivaquine. Foto: Quique Bassat.
La cloroquina
En 1946, després de quatre anys de recerca intensa al llarg dels quals es van analitzar més de 14.000 compostos, els Estats Units va presentar un nou antimalàric sintètic: la cloroquina.
La cloroquina era més eficaç que l’Atabrine, no tenia els seus efectes secundaris i sí que es podia produir comercialment. Però en realitat no era enterament nova: el compost que va donar lloc a aquest medicament que anava a convertir-se des de llavors en el tractament de primera línia contra la malària havia estat desenvolupat per químics alemanys en els anys 30. La cloroquina va permetre a l’OMS llançar una Campanya Mundial d’Eradicació de la Malària en 1955. Gràcies a aquest medicament i a l’insecticida DDT, es va aconseguir eliminar la malària a Austràlia, els Estats Units, la major part d’Europa i altres països desenvolupats.[7]
font: [7] Sherman, Irwin W. Drugs That Changed the World: How Therapeutic Agents Shaped Our Lives. CRC PRESS, 2016
Ciutadans vietnamites ingereixen el tractament antimalàric.
LA GUERRA DEL VIETNAM
Durant la guerra del Vietnam, la malària va tornar a convertir-se en un problema de primer ordre per a tots dos bàndols. Els tractaments coneguts fins la data es van tornar ineficaços davant la irrupció de paràsits resistents.
LA GUERRA DEL VIETNAM:
MEFLOQUINA
Els Estats Units, a través de l’institut de recerca de l’exèrcit Walter Reed, va posar en marxa un nou programa intensiu per a donar amb un fàrmac alternatiu.
Així va ser com van desenvolupar la mefloquina, que va demostrar eficàcia contra els paràsits resistents a la cloroquina i va ser usada a tot el món, a pesar que els seus efectes secundaris incloïen problemes neuropsiquiàtrics.
font: Irwin W. Sherman. Drugs That Changed the World: How Therapeutic Agents Shaped Our Lives. CRC PRESS.
Mefloquina de la marca Lariam. Foto: David Davies
LA GUERRA DEL VIETNAM: ARTEMISININA
En paral·lel, la Xina va llançar el Projecte 523, un projecte militar secret destinat a trobar un nou antimalàric amb el qual ajudar els seus aliats vietnamites.
El Projecte 523 va reclutar mig miler de científics, que es van dedicar a analitzar més de 2.000 extractes de plantes. Després d’un treball ardu, van aconseguir desenvolupar l’artemisinina a partir de la planta Artemisia annua.
Darrere de l’avanç que va donar al món el antimalàric més eficaç fins avui hi havia una dona: la investigadora Youyou Tu, qui va rebre el Premi Nobel de Medicina el 2015[8].
font: [8] HTTPS://WWW.NCBI.NLM.NIH.GOV/PMC/ARTICLES/PMC4702971/
La científica Tu Youyou, als anys 50. Foto: Wikimedia Commons.
Els tractaments moderns
El segle XX, marcat per les guerres en què la malària va jugar un paper determinant, va passar a la història també per l’eliminació de la malaltia a tot Europa occidental.
Envàs i tub de Plasmochin simplex. Foto: Quique Bassat.
DELS FÀRMACS TÒXICS A LA
PRIMAQUINA
El primer dels fàrmacs desenvolupats per a prevenir les recaigudes típiques de la malària per Plasmodium vivax o Plasmodium ovale va ser la pamaquina, sintetitzada el 1924, però amb importants efectes secundaris. La pamaquina va ser substituïda per la primaquina, que va ser creada en 1946 i tenia un grau de toxicitat una mica inferior al de la pamaquina. Els seus efectes secundaris inclouen vòmits, diarrea i còlics abdominals, entre d’altres. En 2018 va veure per fi la llum un nou fàrmac d’aquesta família, la tafenoquina, després de dècades de desenvolupament.
LA FI DE LA MALÀRIA
A ESPANYA
Al llarg de la història, Espanya ha estat un país endèmic de malària. A l’inici del segle XX morien 4.000 persones cada any per la malaltia. Amb l’arribada de la quinina i la millora de les condicions sanitàries, el nombre de casos va començar a disminuir notablement.No obstant això, després de la guerra civil espanyola la malària va augmentar i va tornar a ser un problema de salut pública. El 1941, era l’onzena causa de mort al país!
Finalment, l’ús de nous antimalàrics, la introducció de DDT i la millora de les condicions d’higiene van aconseguir acabar amb la transmissió de la malaltia: l’última mort per malària autòctona va ocórrer el 1959, en ple franquisme, i els últims casos declarats van ser el 1961. Espanya va ser un dels últims països a Europa occidental a ser declarat lliure de malària per l’Organització Mundial de la Salut, el 1964. Van seguir Itàlia el 1970, i Portugal i Grècia el 1973.
font:WWW.NCBI.NLM.NIH.GOV
LA MALÀRIA: UNA QÜESTIÓ D’ESTAT
L’eliminació de la malària a Itàlia va ser possible en gran manera gràcies a la quinina. Al llarg de diverses dècades convulses, l’estat italià va passar d’una monarquia a un règim feixista i, finalment, a una república. No obstant això, tots aquests governs successius van tenir un tret en comú: l’aposta per la producció de quinina a través d’un monopoli estatal que controlava el preu del medicament. Entre les mesures que es van prendre van figurar el drenatge de les aigües estancades, la distribució de quinina en els estancs i fins i tot la producció de tauletes de xocolata a la quinina!
LA MALÀRIA CONTRA LA SÍFILIS
La malària causada de forma deliberada va ser també utilitzada en l’època pre-antibiòtics com a tractament d’altres malalties molt greus, com la sífilis en els seus estadis més tardans. La inoculació per via intravenosa de sang infectada amb paràsits de la malària tenia un efecte pirètic previsible, provocant l’augment de la temperatura corporal (febre induïda), efectes teòricament beneficiosos sobre la neurosífilis. Aquest descobriment li va valer al psiquiatre austríac Julius Wagner-Jauregg el premi Nobel de Medicina l’any 1927, encara que el veritable efecte curatiu de la malarioteràpia és difícil d’avaluar.
font: Irwin W. Sherman. Drugs That Changed the World: How Therapeutic Agents Shaped Our Lives. CRC PRESS.
Portadeta del llibre Nuestra experiencia Clínica sobre la malarioterapia de la parálisis general progresiva.
Fotografia de tractaments actuals realitzada al centre de salut d’Awash. Foto: Quique Bassat.
TRACTAMENTS ACTUALS
Des de fa set anys, el tractament d’elecció per a la malària greu a tot el món és l’artesunat endovenós. La indicació d’aquesta opció ha suposat el primer gran canvi de paradigma en segles en el tractament de la malària greu.
Les teràpies combinades amb artemisinina són el tractament de primera línia per a la malària sense complicacions, i han jugat un paper primordial en la reducció de casos de malària en les últimes dècades. La mala notícia és que, com va ocórrer prèviament amb la cloroquina, han començat a sorgir paràsits resistents a l’artemisinina en el sud-est Asiàtic que podrien propagar-se a la resta del món.
L’increment de les resistències als diferents tractaments contra la malària fa que sigui urgent donar amb nous medicaments per a combatre la malaltia.
PER A SABER-NE MÉS
Història del tractament de la malària és un web de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal).
Trobareu més informació sobre malària als següents enllaços:
PREPARAT DE QUININA DEL SEGLE XIX. FOTO: QUIQUE BASSAT.
UNA INICIATIVA DE:
